Aula 2.0, utopia o realitat ?

>Fa un temps, en un curs de formació ens fèiem algunes preguntes sobre això.
Aquestes van ser les meves respostes:

A les 8:00 tinc classe, a les 7:55 em prenc el 1r cafè desprès d’una bona estona de transport privat (el públic ni el comento)
Si tingués 40 minuts de marge podria arrencar algun dels ordinadors, però no sé segur que em donés temps de “logar-me” a la xarxa windows AD i encara poder fer alguna cosa útil per la meva matèria (CCEE – Física i Química).
Si tinc sort (i la tinc!, però és un bé escàs) i tinc accés prou sovint a l’aula d’informàtica pot ser els alumnes podran fer servir algun ordinador i accedir a allò que els hagi preparat.
De fet, ni tan sols a casa tenen tots un mitjà d’accés a Internet. Ni tant sols, tampoc, un PC mínim operatiu, ni un llapis de memòria amb aplicacions portables per fer servir a la biblioteca, ajuntament, … (i això que són barats)
El més fort és que alguns d’ells són alumnes dels que diríem “bons” i que tenen bons resultats amb classes més tradicionals.
Motius:

  • – a casa seva encara creuen que només serveixen per jugar
  • – no tenen prou recursos
  • – tenen por dels perills ocults a la xarxa
  • – …

A sobre, no sempre els/les deixen anar a la biblioteca (sols)


El cert és que el potencial dels recursos és magnífic, les possibilitats metodològiques s’eixamplen, …
Permetria que l’alumne fos més el centre del procés i no només receptor.
… però hi ha amenaces greus al seu desenvolupament i aplicació com ja he apuntat.
També fa falta temps per elaborar materials o per destriar entre els que hi ha a la xarxa, per organitzar-los, per traduir-los, …
Ens fa falta formació per encarar el model i manquen hàbits en l’alumnat, especialment en el treball en grups.


Quan he intentat variar el model “rotllo-exercicis-correcció-rotllo-exercicis-…” cap a un més “constructivista”, amb treball individual i en grup, suport entre iguals, i recolzament TIC… no treballen (no segueixen -de vegades ni les llegirien si no els estàs a sobre- les pautes de treball lliurades, es distreuen, no llegeixen, no volen PENSAR, …), costa molt anar tirant dels grups i que facin feina. A sobre, quasi bé tots manifesten preferir el model passiu (en el que sovint treuen resultats infames)


No és que m’hagi sorprès, el model passiu els permet a uns desconnectar i als altres entendre conceptes amb menor esforç intel·lectual inicial.

  • Com s’ha d’adaptar l’educació a aquests canvis?

L’aula ha de canviar radicalment, de concepció, distribució, recursos presents de forma permanent, organització,…
Les eines a l’abast directe dels alumnes a l’aula també han d’evolucionar
El paper de les editorials ha d’evolucionar dràsticament
Pot ser fins i tot l’esquema d’educació “gradada” seria “caduc”
El paper del professor també hauria de ser diferent, incorporar nous professionals als centres (Manteniment i atenció a l’usuari, simple vigilància o monitoratge d’espais -biblioteca, aules TIC,…)

  • I al voltant de la protecció de dades personals, quina hauria de ser la nostra posició com a docents?

No hauria de ser problema nostre més enllà de la formació dels alumnes en “bones pràctiques” per que siguin conscients dels diferents riscos que poden córrer i cóm detectar-los i evitar-los, però sense fomentar neurosis col·lectives.
Tot el col·lectiu educatiu de Catalunya (professors, alumnes, PND, pares i mares, centres, etc.) hauria de tenir compte a un servidor (o clúster de servidors) de validacions centralitzat, de forma que els professors no ens haguéssim de manegar amb gestions d’usuaris i de webs allunyats de la nostra feina real.
L’edu365 pot ser anava en aquesta línia, però no funciona correctament.


Crec que ja m’he allargat massa, ho deixaré aquí de moment.

Àngel Pérez Beroy