Google suspende cuenta de Gmail y hace llorar a un niño.

>Google suspende cuenta de Gmail y hace llorar a un niño
¿Culpa de Google, de COPPA, o de los padres?

Això comenta un noticiari en línia.
Per descomptat, aquests nens no estan exposats a les cridaneres portades de revistes i CD de contingut adult que es poden veure sense esforç exposades als quioscos, ni molt menys als anuncis de prostitució suggeridorament il·lustrats de la premsa diària i esportiva.

Es pregunta sobre l’oportunitat de que els menors puguin accedir a GoogleDocs, Calendar, Llocs web, que crec que poden ser molt útils per a ells.
L’horari de classe llarg i partit força a les activitats extraescolars a horaris que impedeixen que puguin quedar per fer treballs conjunts del col·legi, continuar treballs per projectes,
Tinc comprovat el fàcil que els resulta fer-se al treball col·laboratiu en línia.
Crec que simplement s’hauria de demanar el permís als pares. És clar que els problemes venen més pels canvis unilaterals en els serveis. És més fàcil negar l’accés i fer-te mentir, i així no tenen cap responsabilitat.
A final no oblidem que és un servei “gratuït”, que paguem amb les nostres dades.



¿Cómo puede ser la escuela para el mañana? Francesco Tonucci

>Molt interessant la conferencia: ¿Cómo puede ser la escuela para el mañana? de Francesco Tonucci.
Voldria fer alguns humils comentaris sobre la mateixa.

Si parlem d’una escola per a TOTHOM ha de ser també per als que funcionen millor amb estímul intel·lectual que no en aprenentatges amb component principal manual.
Per incloure a uns no s’ha d’excloure els altres.
Per vèncer dificultats i consolidar habilitats manuals i intel·lectuals pot ser valuosa la cooperació entre iguals. Sí, això com moltes altres coses influeix sobre el paper del docent a l’aula i en el “paper” de l’espai-aula mateix.

No entenc l’obsessió per ser excel·lent en alguna cosa, ni que sigui en una sola cosa. Està bé que un@ alumn@ ho sigui en alguna cosa o en diverses coses, però, semblant-me bé afavorir-la, no ha d’haver obligació de “excel·lència” que vol dir sobresortir sobre els altres, competir en resultats, sense tenir en compte mitjans ni punt de partida, i qui no sobresurt s’autoconsidera fracassat, resulta frustrat. Bona manera de motivar a tots i totes!!!

Hem de reprendre la “dignitat”, que tindria a veure amb fer les coses tan bé com siguem capaços i a intentar millorar, partim d’on partim cadascun. Promocionar la satisfacció pel que un fa dignament (i no de qualsevol manera per sortir del pas, per sobradament que se surti). Valorar l’excel·lència en tant que sigui capaç de revertir de nou sobre el grup en forma de col·laboració i ajuda, per tirar endavant millor tots i totes. Dignitat és esforç (l’injuriat esforç) amb la il·lusió de millorar un mateix i la satisfacció (premi) d’aconseguir, d’entendre una mica més del món, de desenvolupar-se millor en noves situacions, és donar i rebre ajuda en la mesura de les possibilitats de cadascú i la satisfacció de ser útil als altres i de sentir recolzat pels teus iguals.

Com s’aconsegueix això? NO ho sé amb seguretat, però podria apuntar idees (tranquilitat!, no ho faré, que ja veig que m’allargo)

Sí opino, i estic d’acord amb el conferenciant, que l’escola està, potser, excessivament “gradada”: passes, repeteixes, “tripiteixes”, …, però no arribo a imaginar un model organitzatiu raonable que permeti una relaxació de la gradació i que un@ alumn@ pugui romandre en un, per exemple cicle, durant el temps necessari per assolir els objectius d’aprenentatge que s’hagin considerat necessaris.



Els perills del llapis

>

Tots hem vist pel·lícules que recreen l’ambient escolar de moltes escoles actuals i de les de molts decennis, fins i tot segles abans.

Em resulta sorprenent com ha canviat el món des de la revolució industrial i encara més des d’abans, fins avui, quan el comparo amb lo poc que ha canviat l’escenari en que els nostres alumnes i fills desenvolupen les seves activitats escolars.

Per sort bufen vents de canvi i molts professors i centres intenten fer servir noves eines (o ja no tant noves, de fet) per millorar l’aprenentatge dels alumnes. Moltes d’aquestes eines tenen a veure a les tecnologies informàtiques i de comunicació, que es comencen a aplicar a l’aprenentatge.

No entraré ara en els avantatges que representa l’ús d’aquestes eines pel tractament de la diversitat i per una major motivació, millor comprensió dels conceptes i adquisició de competències, aquest petit article es refereix a les pròpies eines, i a la seguretat en el seu ús.

Cal demanar autorització als tutors legals de l’alumne per que faci ús a les classes:

  • del llapis i la goma d’esborrar?,
  • de la maquineta de fer punta?
  • del bolígraf o la ploma estilogràfica?
  • colors, retoladors, regla/es, pintures, aquarel·les, compàs, estilògrafs (“rotrings”), etc.

No són perillosos?

Quants nens i nenes (i no tant nens ni nenes) no mosseguen el llapis (i es mengen la pintura) o la goma, els bolígrafs (ups!, la tinta, puaj!) i retoladors (idem) es punxen, fent broma o no, amb el llapis recent afilat o l’agulla del compàs, es tallen, per accident manipulant la maquineta o amb el canto d’un foli nou (eishxhshxhshxh!), es punxen en manipular el compàs, bandeixen enlaire les seves espases (regles), …

Per cert, heu mirat mai les etiquetes dels “TipEx”?.

I, ja heu vist, el risc no és sempre per estar fent un mal ús.

En fin, a secundària ells i elles ja saben fer-los servir més o menys.

Des del parvulari fins a hores d’ara, us ha demanat mai ingú un permís d’aquesta mena? A mi no.

En canvi es troba normal, i fins i tot adient, demanar autorització als tutors legals si fan servir ordinadors, internet (aplicacions web, navegació a la recerca d’informació, email, blocs, …) per les seves activitats d’aprenentatge.

El curiós és que es pensa que l’alumnat és “nadiu digital” i domina tot això perquè hi ha conviscut des del naixement.

Ningú l’ha ensenyat, mostrat altres possibilitats, que no pas solament el sistema de xat propietari que no nombraré per si de cas (ics!), ningú li ha explicat els riscos i avantatges, com limitar els uns i aprofitar els altres.

Han construït el seu propi coneixement sobre internet (pedagogia: constructivisme a tope i autodidacta) seleccionant allò que era significatiu per a ells/elles, a partir de la seva pròpia experiència i interessos.

A final, la majoria només fan xats amb allò d’abans, donant pas a tants virus, cucs i troians com vulguin passar, ignorant fins i tot què és un correu electrònic i que en el xatejador més estés hi tenen un d’associat, han donat innumerables dades innecessàries sobre ells mateixos en el mateix moment de donar-se d’alta i en donen més cada dia en els xats en què participen.

Si saben alguna cosa de “word” l’han aprés de forma “tradicional” en classe d’informàtica a l’escola.

Les eines hi són, l’ordinador i internet no són només per jugar i xatejar, tenen un gran potencial en educació, s’han de fer servir i ajudar a que els alumnes aprenguin a fer-les servir, amb seguretat i responsabilitat, com les altres eines més tradicionals.

No és car, avui dia el maquinari i l’accés a internet suficients per un ús educatiu, i hi ha facilitats per part de l’Estat per adquirir-los, i si no, les biblioteques i els ajuntaments, solen posar a disposició dels ciutadans llocs de treball amb connexió a internet. Tot l’alumnat pot tenir accés d’una manera o d’una altra a aquests recursos.

A treballar i fer servir de forma productiva i segura les eines s’aprèn fent-les servir, com a escriure amb el llapis s’aprèn escrivint amb el llapis, o aprenent s’aprèn a aprendre.



Aula 2.0, utopia o realitat ?

>Fa un temps, en un curs de formació ens fèiem algunes preguntes sobre això.
Aquestes van ser les meves respostes:

A les 8:00 tinc classe, a les 7:55 em prenc el 1r cafè desprès d’una bona estona de transport privat (el públic ni el comento)
Si tingués 40 minuts de marge podria arrencar algun dels ordinadors, però no sé segur que em donés temps de “logar-me” a la xarxa windows AD i encara poder fer alguna cosa útil per la meva matèria (CCEE – Física i Química).
Si tinc sort (i la tinc!, però és un bé escàs) i tinc accés prou sovint a l’aula d’informàtica pot ser els alumnes podran fer servir algun ordinador i accedir a allò que els hagi preparat.
De fet, ni tan sols a casa tenen tots un mitjà d’accés a Internet. Ni tant sols, tampoc, un PC mínim operatiu, ni un llapis de memòria amb aplicacions portables per fer servir a la biblioteca, ajuntament, … (i això que són barats)
El més fort és que alguns d’ells són alumnes dels que diríem “bons” i que tenen bons resultats amb classes més tradicionals.
Motius:

  • – a casa seva encara creuen que només serveixen per jugar
  • – no tenen prou recursos
  • – tenen por dels perills ocults a la xarxa
  • – …

A sobre, no sempre els/les deixen anar a la biblioteca (sols)


El cert és que el potencial dels recursos és magnífic, les possibilitats metodològiques s’eixamplen, …
Permetria que l’alumne fos més el centre del procés i no només receptor.
… però hi ha amenaces greus al seu desenvolupament i aplicació com ja he apuntat.
També fa falta temps per elaborar materials o per destriar entre els que hi ha a la xarxa, per organitzar-los, per traduir-los, …
Ens fa falta formació per encarar el model i manquen hàbits en l’alumnat, especialment en el treball en grups.


Quan he intentat variar el model “rotllo-exercicis-correcció-rotllo-exercicis-…” cap a un més “constructivista”, amb treball individual i en grup, suport entre iguals, i recolzament TIC… no treballen (no segueixen -de vegades ni les llegirien si no els estàs a sobre- les pautes de treball lliurades, es distreuen, no llegeixen, no volen PENSAR, …), costa molt anar tirant dels grups i que facin feina. A sobre, quasi bé tots manifesten preferir el model passiu (en el que sovint treuen resultats infames)


No és que m’hagi sorprès, el model passiu els permet a uns desconnectar i als altres entendre conceptes amb menor esforç intel·lectual inicial.

  • Com s’ha d’adaptar l’educació a aquests canvis?

L’aula ha de canviar radicalment, de concepció, distribució, recursos presents de forma permanent, organització,…
Les eines a l’abast directe dels alumnes a l’aula també han d’evolucionar
El paper de les editorials ha d’evolucionar dràsticament
Pot ser fins i tot l’esquema d’educació “gradada” seria “caduc”
El paper del professor també hauria de ser diferent, incorporar nous professionals als centres (Manteniment i atenció a l’usuari, simple vigilància o monitoratge d’espais -biblioteca, aules TIC,…)

  • I al voltant de la protecció de dades personals, quina hauria de ser la nostra posició com a docents?

No hauria de ser problema nostre més enllà de la formació dels alumnes en “bones pràctiques” per que siguin conscients dels diferents riscos que poden córrer i cóm detectar-los i evitar-los, però sense fomentar neurosis col·lectives.
Tot el col·lectiu educatiu de Catalunya (professors, alumnes, PND, pares i mares, centres, etc.) hauria de tenir compte a un servidor (o clúster de servidors) de validacions centralitzat, de forma que els professors no ens haguéssim de manegar amb gestions d’usuaris i de webs allunyats de la nostra feina real.
L’edu365 pot ser anava en aquesta línia, però no funciona correctament.


Crec que ja m’he allargat massa, ho deixaré aquí de moment.

Àngel Pérez Beroy